"Smash or pass" a T1
La situació entre Smash i Gumayusi al club més important de la història demostra la facilitat amb la qual podem fer una muntanya d’un gra de sorra
Els equips que fan història a través de la bellesa tenen un problema: que, malgrat no tenir la intenció, fan creure que la seva feina és més senzilla del que realment ho és. El millor club de la història de League of Legends no és una excepció. I si a això afegim el fet que voler cridar l’atenció forma part del procés de la creació de la nostra identitat, es genera un brou de cultiu peculiar per fer coses que potser sonen millor del que realment són. Una situació similar és el que passa ara mateix a T1 amb la dualitat entre Sin “Smash” Geum-jae i Lee “Gumayusi” Min-hyeong. Tot i que la situació esportiva del conjunt sud-coreà no és la millor actualment, el moment està encara més agreujat pels comportaments de l’organització i del sector més radical de l’afició. Però, a vegades, tenim la sort que les coses poden ser més o menys igual de senzilles que escriure “smash” o “pass”1 a una caixa de comentaris d’una publicació d’Instagram.
Valgui la redundància, que Smash lluiti per la titularitat a T1 és un “smash” de manual per al millor club de la història. Bàsicament pel fet de poder demostrar que el més important són els resultats i que ningú, malgrat els èxits anteriors, té automàticament assegurades les coses per una fal·làcia d’autoritat. També és un bon senyal per a l’organització com a tal: es reivindica a si mateixa que el seu model de captació i formació de talent funciona. Que potser no quedaven dubtes després d’haver guanyat els dos últims Mundials de League of Legends amb quatre jugadors de cinc formats al planter, però això no implica en cap cas que la màquina no s’hagi de mantenir. I si a sobre, el debutant que lluita per la seva posició ho fa davant un jugador que abans havia sigut cabdal per a l’estil de joc de l’equip, el que es genera (o s’hauria de generar) és un espai competitiu que ajuda a elevar el sostre del conjunt.
Esportivament, l’arribada d’Smash a la titularitat durant la primera etapa d’aquest 2025 pot agradar més o menys, però té prou sentit. Especialment a un “meta” on, fins fa dos dies, es premiava molt més el canvi de línies que no pas generar un efecte de bola de neu de zero a 100, on Gumayusi és tot un especialista. Si això li sumem el fet de destacar amb campions on “Guma” no és tan prominent2 i el d’haver jugat amb un support tan peculiar -en el bon sentit- com ho és Martin “Rekkles” Larsson sota unes circumstàncies inusuals, creixen els arguments per creure en una aposta a curt, mitjà i potser llarg termini. Però això no implica necessàriament que el jove Geum-jae sigui millor que el seu company de posició dues vegades campió del món. De fet, aquest periodista considera que el debutant pot tenir una bona carrera a la League of Legends Championship Korea (LCK) alhora que ni és millor ni té un sostre tan alt com el del germà petit de Lee “INnoVation” Shin-hyung.
Un altre factor que també és un “pass” és el revisionisme històric. No té cap sentit fer crítiques al cos tècnic per fer servir els jugadors suplents quan històricament T1 és un dels clubs que, si precisament ha aconseguit l’estatus que té, és en part per la seva gestió
En canvi, el que sí que és un “pass” de manual és la gestió del sector més radical de l’afició i de l’organització. Tan cert és que un jugador de League of Legends a Corea del Sud pot tenir l’estatut d’ídol al pur estil de cantant de k-pop. Però al final, el més important a un esport o una competició sempre és el rendiment, tot i que els esports electrònics com a indústria ho posin bastant difícil de demostrar. No hi ha millor màrqueting que guanyar i, al final, la tasca d’un entrenador sempre ha sigut, és i serà generar la millor situació possible per aconseguir el màxim nivell i, conseqüentment, resultats en funció dels objectius del club. En el cas de T1 és evident: guanyar tots els títols possibles. El que no té sentit és individualitzar la derrota a un esport d’equip3, especialment quan el conjunt en qüestió encara s’està recomponent després de perdre el que actualment és el millor jugador del món4. Perquè sí, Choi “Doran” Hyeon-joon és un bon perfil i té virtuts com saber iniciar baralles, però no ofereix tot el que oferia Choi “Zeus” Woo-je independentment de si el rol és de protagonista o assumint el costat dèbil.
Un altre factor que també és un “pass” és el revisionisme històric. No té cap sentit fer crítiques al cos tècnic per fer servir els jugadors suplents (potser sorprendrà a més d’una persona, però existeixen per algun motiu) quan històricament T1 és un dels clubs que, si precisament ha aconseguit l’estatus que té, és en part per la seva gestió. El mateix Gumayusi i Mun “Oner” Hyeon-jun van emergir quan el club patia el 2021 i es jugava quedar-se sense participació mundialista per segon any consecutiu. Lee “Faker” va reactivar el seu millor nivell el 2015 després de mesos patint suplències davant un Lee “Easyhoon” Ji-hoon molt més encertat amb campions com Cassiopeia o Azir. I en aquest procés també hi ha casos que no van sortir tan bé com el de Kang “Blank” Sun-gu a l’hora de ser el substitut de Bae “Bengi” Seong-woong (tot i que més d’un equip desitjaria que els seus problemes fossin com aquest).
Com passa a molts esports, a League of Legends és fàcil creure que en sabem més que els cossos tècnics que dediquen la seva vida -literalment- a aquest videojoc. El problema s’agreuja molt més quan això passa als despatxos d’un mateix club5. Costa molt regenerar la mala imatge que crea un comunicat on s’entreveu que s’imposa ‘des de dalt’ la titularitat d’un jugador. Encara més quan no és la primera vegada que el directiu en qüestió, en aquest cas Joe Marsh, està involucrat en una controvèrsia ja magnificada de base. A sobre després d’un inici d’any complicat amb la controvertida sortida de Zeus. Moviments que, al final, exposen els cossos tècnics (que no deixen de ser humans i, per tant, poden equivocar-se) i fins i tot obliguen a llegendes com Kim “kkOma” Jung-Gyun a afirmar públicament que ‘han fallat a l’hora de crear un ambient on un jugador pugui centrar-se en el joc’6. El mèrit de T1 per haver guanyat els dos últims Mundials és enorme, com també és una sort per a la part nord-americana de la directiva per evitar estar més assenyalada del que ja ho està després de tants episodis controvertits. No sempre es pot xutar la pilota endavant perquè pot agafar forma de bumerang per acabar tornant i potser aquest capítol de la història del club amb Smash i Gumayusi pot fer que tot eclosioni.
“Smash or pass” és un joc on a través de la paraula “smash” expressem si algú ens agrada o ens atrau físicament, mentre que “pass” significa tot el contrari. Un interactiu recurs més del nostre creatiu ventall de recursos que hem creat com a societat per, efectivament, intentar lligar.
Principalment per Kai’Sa i les seleccions ‘peculiars’ que feia servir amb el suec com Cassiopeia o Sion.
Que, atenció, això no implica que les errades i els dies dolents deixin d’existir i que puguin tenir un preu a pagar caríssim. Sense anar gaire lluny, no sé si us sona un porter alemany que es diu Loris Karius.
L’anàlisi pertinent sobre la dramàtica sortida de Zeus es farà quan al text es pugui parlar la majoria del temps en indicatiu i no en condicional.
Sandro Rosell, expresident del FC Barcelona, va presumir ‘d’haver venut un reserva per 25 milions d’euros’ en referència a la venda de Thiago Alcántara al Bayern de Munic. Thiago va acabar sent un dels millors mitjos centres de la dècada dels 2010. No es podia saber, que se'n diu.
La cita textual és la següent: “Com a primer entrenador, és el meu treball crear un ambient en el qual Gumayusi pugui centrar-se en el joc. He fallat a l’hora de fer això i ho sento moltíssim per ell, és un fet del qual assumeixo tota la responsabilitat”.