Dyego: l’home de gel que ha desfet el barcelonisme
El jugador que més vegades ha vestit la samarreta del Barça de futbol sala posa punt final a la seva etapa com a culer havent transcendit
“Fa temps que les paraules que fem servir per comunicar-nos funcionen més pel que suggereixen que pel que volen dir - Sergi Pàmies a A les dues seran les tres
El 29 de maig del 2025 passarà a la història del Barça de futbol sala perquè l’home de gel es va desfer. Dyego Zuffo mai ha sigut una persona de discursos. Tot el que havia de dir a l’afició culer ho transmetia sobre el parquet del Palau Blaugrana. Sempre ben obert a la banda esquerra, buscant amb paciència a tres quarts de pista el moment oportú per alliberar-se del seu defensor i, una vegada més centrat, finalitzar la jugada. Aquest divendres, però, el futbolista va expressar-se com sempre ho ha fet amb la pilota als peus, amb una precisió clínica i efectiva: “Era un noi jove i avui soc un home”. En aquest cas, la bellesa i l’estètica les aportava el seu comiat, beneït per la sinceritat de les seves llàgrimes. Per sort o per desgràcia, tot té un punt de final. Aquest moment ens recorda com la saudade és un concepte tant intraduïble com universal.
Dyego va arribar a Barcelona la temporada 2013-14 com una de les majors joies brasileres i marxa sent els millors jugadors de la història, no només del club1, sinó del futbol sala sencer. Ser el futbolista que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana és la demostració del fet que qualitat i regularitat són més que compatibles. Que una vegada units aquests dos factors, representar l’excel·lència és una conseqüència. “Sergio Lozano i Dyego sempre s’han exigit el màxim als entrenaments. Mai calia cridar-los l’atenció perquè treballessin una mica més perquè no donaven el millor de si mateixos”, ha afirmat Marc Carmona, exentrenador del Barça i gran responsable de l’arribada de l’aler a l’entitat culer, a La Vanguardia. Declaracions mai està de més conèixer i que amb un parell de visites al Palau Blaugrana (independentment de l’època) era més que suficient per comprovar.
El gol més cridat al Palau Blaugrana
Per si la magnitud de la seva figura no era prou gran, Dyego és el protagonista del gol més cridat a la història del Palau Blaugrana. Temporada 2017-18, Movistar Inter guanya per 2-3 a menys de mig minut per arribar al xiulet final. Rafael Rato havia celebrat el tercer gol donant per fet que ja valia una Lliga. Amb una última jugada d’atac jugant de cinc i amb 10 segons per arribar al final del partit, l’aler culer només va necessitar cinc segons per capgirar la situació. Sota la situació més gran de pressió, fer el que sempre l’ha caracteritzat: encarar a tres quarts de pista, trobar l’espai per endinsar-se al centre de la pista i rebentar la pilota amb tanta qualitat com ànima. El Barça va aconseguir forçar la pròrroga i, conseqüentment, el cinquè i definitiu partit de la final de Lliga. El feu blaugrana encara recupera la veu des d’aquella acalorada jornada del 2018.
Intentar representar la magnitud d’en Dyego amb la samarreta blaugrana en un petit espai és un exercici molt difícil, però si un moment pot definir què significa el brasiler per al Barça, és aquell gol. Perquè sí, finalment l’Inter va guanyar aquella lliga. Tanmateix, la imatge ho va resumir absolutament tot: qualitat, compromís, exigència en tot moment i connexió amb la grada, molt ben representada per Dracs 1991. L’aler tenia la seva jugada com al futbol la tenia, per exemple, Arjen Robben. Tot espectador i rival sabia què faria, però per tossuderia i talent, sempre aconseguia anar-se’n amb la seva. Combinava la virtut d’enganyar fent veure que el futbol sala és un esport fàcil alhora que era capaç de resoldre les situacions més complicades amb moviments només al seu abast per demostrar que, si de veritat algú volia demostrar que era millor i guanyar, era ell. Només així s'entén com va sostenir l’equip en les èpoques en què el joc no destacava tant i com va mantenir-se com el millor futbolista quan coralment el conjunt funcionava millor que mai.
Dyego va posicionar-se com a millor futbolista del món enmig de l’època daurada de Ricardinho2, el millor jugador de la història d’aquest esport. Anys després, va aconseguir el reconeixement amb un Mundial sota els seus braços. Amb 353 títols com a barcelonista i sent el professional que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana en tota la història, futbolísticament l’aler ha fet tot el que podia i més per al club català. Fins i tot en el seu comiat no estava del tot content després de perdre per 2-3 el primer partit del play-off contra Jaén Paraíso Interior. En cas de no haver sigut així, no estaríem parlant d’ell: un competidor tant estètic com feroç. D’ara endavant, cada vegada que un jugador encari un rival a tres quarts de camp a la banda esquerra del Palau Blaugrana, el record del brasiler emergirà. El Barça va trobar el seu home de gel particular en una persona de poques paraules i molts fets. I ara, 12 anys després de la seva arribada, és ell qui ha desfet el Palau Blaugrana i l’afició culer al seu estil: sense alçar massa la veu i havent deixat tot el que podia oferir. És per això que l’únic soroll que genera la seva sortida són els aplaudiments finals d’un feu entregat al seu cavaller més destacat.
Per a aquest humil periodista, és el millor jugador de la història del club per davant (fins i tot) d’en Sergio Lozano
Per ser precisos, el de la temporada 2017-2018
A falta de saber com es desenvolupa aquest final de lliga, és clar