Not like us
El Barça ha guanyat la 32a Copa de la seva història reivindicant la seva identitat i demostrant, una vegada més, que la singularitat és el que genera admiració
“Everything Heaven allowed us. Bitch, I deserve it all” - Kendrick Lamar a “man at the garden”
El FC Barcelona li té presa la mesura al Reial Madrid com Kendrick Lamar li té a Drake. Amb un 1-2 al marcador al minut 80 del partit, qualsevol altre rival s’hauria acollonit. Però la diferència entre els blaugranes i la resta d’equips del món és que, mentre els altres es conformen a ser J. Cole i ‘compartir’ una taula parada amb estovalles blanques, el Barça és l’únic personatge realment treballa per assaltar-la i fer-la exclusivament seva. L’entitat catalana sap que, quan realment toca el cel, és quan és més fidel a si mateixa. Perquè, al final, tothom pot presumir de moltes coses. Però en cap moment dels aspectes que fan que el club culer sigui tan singular fins al punt de poder cridar constantment als quatre vents “Not like us” i de recordar que, pel que fa al fet de generar admiració, “Motherfuck the big three, nigga, it’s just big me”. La bellesa del futbol resideix al carrer Aristides Maillol.
Tot comença amb un alemany de paraules modestes i discurs directe. Hansi Flick està al camí de convertir-se en el millor que li ha passat al Barça a l’era posterior a Lionel Messi. El tècnic va arribar a Barcelona amb un terratrèmol com va ser la sortida de Xavi Hernández encara ben present. Amb els ànims per terra després de veure com La grande bellezza del futbol en tenia poc de Sorrentino i encara menys de bellezza. Amb un entorn i una massa social més pendent del mínim error per assaltar la cúspide de la piràmide1 que no pas d’entendre de què ens havíem allunyat i quins havien sigut els motius durant tot aquest temps. Sobre Flick se’n va dir molt i finalment ha sigut un dels principals encarregats de canviar completament la cara del club català2.
Línies defensives a l’altura del mig del camp; amplitud, verticalitat i ritme amb la pilota; més efectivitat a les àrees i originalitat per permetre a cada artista la seva expressió. Tot això i la intensiva intensitat -aquell caramel per a més d’un quan les coses van malament- amb un planter curt. Sobre l’alemany se’n van dir moltes coses en nom del cruyffisme des de boques que encara no comprenen ben bé què és el cruyffisme. I ara el Barça de Hansi Flick és el més proper que hem viscut al Barça de Pep Guardiola, concretament el del 20093. Però potser el més important és ser capaç d’aixecar moralment un equip combinant les mil guerres viscudes per la veterania amb la despreocupació de la joventut.
“Wop, wop, wop, wop, wop, Dot, fuck 'em up. Wop, wop, wop, wop, wop, I'ma do my stuff”
Kendrick Lamar a Not Like Us
On abans s’ofegava entre els seus propis dimonis, ara aquest Barça avança amb un esperit competitiu caracteritzat per la fam per guanyar títols i tornar al club a la vida que mereix sense el millor futbolista (i, per què no, esportista) de tots els temps. Quan el pare (Cruyff) va plegar, va arribar el fill (Pep). Quan el fill va fer les maletes, tot -en el sentit més estricte de la paraula- va recaure en l’Esperit Sant. Ara, sense ell, l’entitat blaugrana reviu amb tots aquells nens que van créixer admirant les genialitats diàries del ‘10’. En definitiva, complint el somni de tota una vida. Potser la Copa no és el títol que genera més obsessió entre l’afició, però aquesta és tan important perquè és la demostració que els maldecaps han quedat enrere. Una reivindicació del fet que no només pot guanyar el seu etern rival sent una aplanadora, sinó que també sabent patir sense haver de renegar de la pilota.
També és bastant significatiu observar quins han sigut els quatre noms propis de la final de Copa4. Pau Cubarsí amb la seva capacitat per llegir per on ha de sortir la pilota, per ser corrector a l’espai i, a la vegada, aconseguir guanyar duels estant cos a cos amb autèntics monstres físics. Pedri mostrant el talent que només inspiren els mags tocats per la vareta màgica i desplegant el futbol més total de la seva carrera. Amb el seu gol, s'entén que Xavi el volgués entre línies -en els seus famosos quadrats-, però no es comprèn com el volia ‘reduir’ només a aquell espai a un jugador que cada vegada està més a prop (o hauria d’estar) de la Pilota d’Or. Lamine Yamal fent veure constantment totes les similituds -sense exactament ser el mateix tipus de futbolista- que té amb l’Esperit Sant i proveint dues assistències d’or. Jules Koundé reivindicant que l’extravagància d’una persona pot ser un escut o una màscara per fer passar per sota del radar el que professionalment és: un jugador de caràcter generacional per al Barça5.
Al llarg de tota la seva història, el Reial Madrid pot presumir de tenir moltes més Copes d’Europa i Drake d’haver venut moltíssimes més còpies dels seus àlbums. Però el Barça i Kendrick poden presumir de tocar el cel amb títols i Pulitzers amb la màxima essència de la puresa: sent fidels a si mateixos. Guanyar mola, però encara més quan ho fas amb el teu propi segell d’identitat i després d’aconseguir que la teva marca -el joc de posició- es converteixi en la norma a tot el món. Aixecar títols és icònic, però encara més quan ho fas amb jugadors que has format des de ben petits i que sempre han parlat blaugrana, tant al cor com al cervell. Aixecar-se és bonic, però encara més quan ho fas envoltat de la teva gent amb la il·lusió recuperada. Quan l’èxit va acompanyat de l’admiració, el resultat final és l’eternitat. I és per això que el conjunt culer pot cridar “Not like us” als quatre vents6.
Que no significa que no s’hagi de fiscalitzar ni a res ni a ningú, eh.
Perquè sí, per a la desgràcia de molts economistes i columnistes, els números a un club de futbol continuen depenent del fet que la pilota entri en una porteria.
El Barça de Luis Enrique va ser una ‘màquina de matar’ supeditada en part als tres monstres que tenia a la davantera, un fet completament lògic. Ens pot agradar més o menys, però és molt fàcil parlar sobre la feina de Luis Enrique quan ell és de les poques persones que té pebrots a agafar, gestionar i polir aquest tipus de feines.
En tots ells, tret de Pedri, Xavi Hernández va tenir una implicació directa. També se li han de reconèixer els mèrits al geni de Terrassa.
I encara sort que no li agrada jugar de lateral dret…
El més irònic de tot el text és que el primer artista que el Barça va lluir a un Clàssic és precisament Drake. La vida, amics i amigues.