El croat que va creure en allò Europa no veia
Perkz penja el teclat i el ratolí passant a la història com el jugador que va acomodar a G2 Esports a l’elit i que va reinstaurar la competitivitat del Vell Continent
“En el moment de plenitud, quan l’amor es propulsa gràcies a les afinitats i l’entusiasme, haurien de ser prou generosos per deixar-ho estar i, amb la satisfacció de la feina ben feta, consensuar un punt final que no deshonorés els dies viscuts” - Sergi Pàmies a Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats
La carrera de Luka “Perkz” Perkovic ha sigut una qüestió de fe i no per haver nascut a una família de teòlegs. Passat el primer lustre de vida de League of Legends, el croat va ser el primer a entendre que la victòria, mai assegurada i sempre escassa a un entorn competitiu, moltes vegades era una conseqüència directa de la convicció en un mateix. Com si no n'hagués tingut prou amb polir l’obra del seu talent individual, va culminar dues més: la metamorfosi de G2 Esports com a club i la d'Europa com a regió. I és que no només va ser un dels millors solistes del Vell Continent, sinó que també un dels més reconeguts directors d’orquestra.
L’actual estatus de G2 Esports, almenys a League of Legends, no s'entén sense l’arribada del croat. El 2019 ja s’incorporarà Rasmus “Caps” Winther al club per formar part del millor equip europeu de la història i després convertir-se en l’Esperit Sant. De totes maneres, abans del fitxatge de Perkz, G2 era un conjunt de patidors. Carlos “Ocelote” Rodríguez creia més que ningú en el projecte. Al principi, però, sota una condició: amb ell com a posseïdor de la titularitat al carril central. Originalment, Ocelote no deixava de buscar una redempció. Una forma d’expressar que encara li quedaven anys a l’elit malgrat que l’última temporada que va disputar com a jugador d’SK Gaming va ser bastant reveladora.
Per aquell equip anterior a Perkz van passar figures com Jesper “Jwaow” Strandgren, Kasper “Kobbe” Kobberup o Raymond “Kasing” Tsang1. És a dir, perfils que posteriorment, com a mínim, van tenir una oportunitat a l’elit. El patiment per arribar a la màxima categoria era gran des del moment en què Jérémy “Eika” Valdenaire va heretar la posició d’Ocelote i en què G2 va disputar la segona divisió europea el 2015 -l’extinta Challenger Series- perquè va comprar la plaça de Team Nevo. El torneig classificatori a la competició, amb el croat al carril central, no va ser precisament exitós. Tot i el primer resultat, el fundador de G2 Esports va donar pas a l’única persona que realment el podia millorar sense marges de dubte. Un moviment que, anys més tard, el mateix Perkovic aplicaria amb Caps.
Perkz comptava amb tots els elements per poder construir un projecte a curt i llarg termini
Perkz va convertir-se en l’hereu d’Ocelote perquè el superava en habilitat i carisma, els dos aspectes pels quals va destacar com a jugador2. Dit d’una altra forma: comptava amb tots els elements per poder construir un projecte a curt i llarg termini. Només així s’entén com el croat va passar d’ascendir G2 Esports (poèticament, amb un 3-2 davant d’SK Gaming) acompanyat de figures com Lennart “Jaeger” Warkus o Mateusz “Kikis” Szkurdlarek a consolidar el club a l’elit amb Kim “Trick” Gang-yun. No sense errors, com tots els tornejos internacionals del 2016; ni sense injustícies, com el resultat assolit durant el Mundial del 2017, que no va reflectir el gran rendiment d’aquell projecte amb Jesper “Zven” Svenningsen i Alfonso “Mithy” Aguirre al carril inferior i que va acomiadar-se en aquella edició mundialista disputada a la Xina.
G2 va passar de ser un mem a ser la màxima representació a Europa del rendiment esportiu -per davant de Fnatic- principalment per Perkz. Tot mentre jugador i club projectaven amb èxit el macarrisme que desitjaven mostrar a la resta del món. Una característica de la fe és que retroalimenta: quan els resultats esperats arriben després de creure en alguna cosa concreta, la convicció creix radicalment. Per si tot això no era suficient, per si les seves mans i el seu cervell no eren prou generacionals, el mid laner també tenia un altre tret diferencial: és balcànic, és a dir, té la competitivitat i el lideratge integrats al seu sistema base des del seu naixement.
Perkz va aconseguir que el millor jugador de la història volgués abraçar la seva torre durant la final del Mid-Season Invitational del 2017 quan semblava impossible3 per l’estat de forma del club més important de l’esport electrònic. Un any després va carregar-se pràcticament sol el Royal Never Give Up d’en Jian “Uzi” Zi-Hao, que ja veia la Copa de l’Invocador a les seves mans després de la derrota de KT Rolster contra Invictus Gaming. Arribats en aquest punt, quan semblava que el League of Legends europeu havia arribat a un nou clímax inassumible, Perkovic va trencar tots els esquemes cedint la seva posició a Caps. Perquè ell, a diferència de la resta, creia en uns resultats que la resta era incapaç de veure. Somnis només es van quedar a una sèrie al millor de cinc de fer-se realitat. El talent més gran de la història del League of Legends europeu és danès, però les sorpreses més impactants del Vell Continent sempre les ha protagonitzat el croat. Aquestes coses només les aconsegueixen els eslaus.
El preu de la corona
Tota la història d’èxit té un costat fosc i el cas del mid laner no és una excepció. Públicament, Perkz projectava una imatge de bad boy, però en privat patia més que ningú la derrota i els plats de ser la cara visible de G2 Esports. Quan Zven i Mithy van deixar Origen pels samurais, ell va pagar part de l’odi. Un cop protagonitzada la sorprenent victòria contra Royal Never Give Up, el croat només volia tornar a casa per veure la seva família. Després de la dolorosa derrota contra FunPlus Phoenix del 2019, va trobar-se una encara pitjor al seu nucli familiar: la malaltia del seu pare. Fets que el van fer veure que no era tan dolent refugiar-se en la marihuana.
Un breu retorn al carril central el 2020 va ser suficient per saber que volia jugar ‘on sempre’. Que el resultat final d’aquell any, unes semifinals al Mundial, l’última marca definitiva del millor equip de la història d’Europa. Un desig totalment legítim: ell era qui més s’havia sacrificat buscant fer història. A partir d’aquell moment, Perkz va instal·lar-se de nou sota la condició de mid laner. El seu pas per Cloud9 va ser correcte, però sense el factor diferencial que el va caracteritzar durant el passat. També, en part, perquè va fer creure que la norma era trencar tots els esquemes. La pitjor part, però, va ser un cop va tornar a Europa. Primer, amb Team Vitality. Després, amb Team Heretics.
Retornat al Vell Continent, va pretendre aturar el temps ser de nou el jugador que era abans del 2019. En lloc de reciclar el seu estil de joc per allargar la seva carrera, com altres jugadors han fet, el rei va refusar a cedir la condició de monarca i la seva corona perquè encara creia molt en ell mateix4. El croat va veure com el mataven professionalment i no com s’acomiadaven d’ell amb un passadís més que merescut. Que l’ha tingut igualment, però no és el mateix rebre’l a la màxima categoria que no després d’una discreta temporada sota el tercer canvi de rol. Igual que la fe pot ser un consol quan tot és fosc, la realitat també pot ser molt cruel amb les conviccions. Però si algú havia de tenir una carrera així era Perkz, l’home que va demostrar que creure no només és possible, sinó necessari per superar-se5.
Jwaow va ser un ‘bluf’ molt gran amb Elements, Kobbe ha tingut una molt bona carrera i Kasing també una prou decent amb la virtut de saber reciclar-se a les lligues regionals europees.
Molt (però molt) sobrepassat per xPeke, però sí, no es pot negar que Ocelote com a jugador va destacar per això.
Recomano molt veure com T1 es va passejar per tot l’MSI i després com Perkz juga tota la final contra Faker. La imatge és l’assassinat del primer mapa amb Jayce, però realment tota la sèrie va ser excepcional per part del croat.
Aquest periodista sempre ha cregut que els motius d’elogi no només eren el lideratge i el carisma del jugador, també l’actitud de les persones que havien de conviure i gestionar la seva figura.
Ara mateix hi ha gent decebuda amb Perkz perquè va donar suport a Ocelote i li agraden publicacions “antiwoke”. Políticament, hi ha moltíssims aspectes que probablement aquest periodista no comparteix amb el croat. La defensa dels drets humans no entén de punts intermedis i alhora també és lògic -que no és sinònim de compartir- que l’ara exjugador professional hagi tingut aquestes postures donat el seu context professional i personal. No podem demanar la lluna en un cove.